Daniel Pascual Vidal, TIP 1588, un mosso amb discapacitat, company afiliat a aquesta associació, ens ha deixat. Avui el president i secretari d’aquesta associació han assistit al seu enterrament. Malgrat com la seva discapacitat havia canviat la seva situació laboral i la seva vida estimava el cos de veritat, estimava de debò el que havia estat la seva professió i quan parlava d’ella li sortien l’honor i la dignitat amb que havia vestit l’uniforme. Es va reincorporar a treballar amb molta il·lusió al juliol de 2011 a Sabadell destinat com a tècnic de suport, ens va demanar ajuda per alguns problemes i vam parlar amb ell diverses vegades, ens deixa l’amargor d’haver pogut fer moltes més coses per ell, ja que des d’aquesta associació estem perplexos, no podem entendre què ha passat pel seu cap perquè hagi pres una decisió així i volem esbrinar tot el que li ha portat a fer el que ha fet.

Et trobarem a faltar Daniel. Una forta abraçada a familiars i amics.

“HE RESOLT estimar parcialment el recurs presentat pel Sr EVARISTO CAMACHO PIZARRO, declarar la nul·litat de la resolució impugnada, declarar que el recurrent havia d’haver estat destinat a una plaça de segona activitat amb efectes des de la seva baixa al cos, reconèixer el seu dret a percebre les retribucions corresponents en els termes esmentats al fonament de dret quart, així com els interessos legals, i reconèixer també a l’actor el dret a que se li computi el temps corresponent a tots els efectes respecte la Seguretat Social i respecte la seva antiguitat; i desestimar les restants pretensions, sense pronunciament sobre les costes processals.”

I ara el TSJC, Sala de lo Contencioso Administrativo Sección Cuarta Sentència 1270/2011 del 25 de noviembre de 2011, desestima el recurs d’apel·lació de l’administració i la condemna en costes amb aquest fallo:

“Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por la Abogada de la Generalitat de Catalunya, contra la sentencia de fecha 26-4-2010, dictada por el Juzgado de lo Contencioso Administrativo nº 12 de Barcelona, en los autos de recurso de tal clase de que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos dicha sentencia y aclaración a la misma, en todas sus partes, por ser ajustada a Derecho, con imposición a la parte apelante de las costas de esta alzada, hasta un máximo de 3000 Euros. “

El company va patir en 2006 un accident laboral que va tenir com a resultat l’amputació del seu braç esquerre, segons la sentència una disminució física que era “incompatible amb l’exercici de les funcions ordinàries del cos. Hom entén en aquest sentit que li corresponia el passi a segona activitat, passi que l’Administració li va denegar inicialment encara que posteriorment i un cop publicat el reglament que regula la situació que ens ocupa ha admès la pretensió, tot adscrivint al recurrent al lloc de treball no policial de tècnic bàsic de suport reservat a persones funcionàries del Cos de Mossos d’Esquadra en situació d’incapacitat permanent total”.

Amb aquestes places de tècnic de suport “el Decret 246/2008, de 16 de diciembre, sobre regulación de la segunda actividad en el Cos de MMEE, parece establecer la distinción” de les places de segona activitat, “pero, llámesele como se le quiera llamar, y habida cuenta de los términos en que se halla redactada la ley 10/94, y espíritu de la misma, no cabe duda de que todo ello globalmente, se refiere a la situación de segunda actividad que establece la ley y que debió serle reconocida desde el principio, como lo ha sido después” amb un Decret “que no era imprescindible ni constituía un requisito sine qua non para la aplicación de la ley”.

Per a atorgar la situació de segona activitat des d’un principi la llei 10/94 “era bien clara y no ofrecía ninguna duda de interpretación”, establia un procediment “con la suficiente regulación para hacer innecesario un desarrollo reglamentario que, obviamente, no podría ni podía ser contrario a la misma ni establecer una regulación distinta, sino sólo desarrollar sus preceptos”. És a aquest procediment de la llei al que l’Administració havia de subjectar-se, ja que “el règim de la segona activitat és el que està regulat a la Llei 10/94 i en el seu cas a la normativa que la pugui desplegar, no el regulat al règim de la Seguretat Social” i és que “la Llei 10/94 no preveu la incorporació del dictamen de l’INSS a l’objecte de resoldre sobre la segona activitat sinó que disposa d’un procediment propi d’avaluació a partir d’un tribunal mèdic constituït ad hoc (article 63.1) tribunal que ha de dictaminar d’acord amb criteris i paràmetres propis, això és, avaluant la capacitat del mosso/a i contrastant-la amb l’elenc de funcions i tasques que assumeix el cos”.

Entre aquestes funcions que assumeix el cos es poden distingir de les funcions ordinàries d’altres de “muy variada índole” que “podrían ser desempeñadas por el actor, unido al hecho de que, en su caso, podría haber sido adscrito a la prestación de servicios complementarios también de segunda actividad en el Cuerpo o en puestos de otros cuerpos de la Generalitat adecuados a su nivel y conocimientos, y ello desde el primer momento en que se le dio de baja, y no se hizo, por lo que no puede haber duda alguna de que le ampara la razón en su petitum”.      

En la sentència confirmada “no hi ha dubte de dret general que assisteix a l’actor a la readaptació professional si s’estabilitza en una condició física i psíquica que li permet desplegar funcions útils” i al respecte hi havia “una normativa abassegadora que imposava a l’administració el deure d’esgotar les possibilitats d’integració del recurrent per la via de la segona activitat que és la legalment prevista”. S’admet també a la sentència que ha existit DISCRIMINACIÓ I VULNERACIÓ DEL PRINCIPI D’IGUALTAT.

És una sentència fantàstica, molt ben motivada i raonada, indispensable per a entendre de què estem parlant quan ens referim a la segona activitat plantejada a la llei. Davant d’exemples com el de la sentència, no encertem a entendre com tota una Administració, que és qui ha (o hauria) de donar el màxim exemple davant de tothom en qüestions d’integració laboral de persones discapacitades, hagi actuat d’aquesta manera amb una persona que ha tingut la desgràcia de patir una discapacitat sobrevinguda al llarg de la seva vida laboral i que volia treballar, sentir-se part activa en la nostra societat, sentir-se útil, productiva, capaç, quan el que hauria d’haver fet és obrir totes les portes en lloc de tancar-les, facilitant en lloc de complicar el seu accés al treball des del principi.

Mensaje del Secretario General con ocasión del Día Internacional de las Personas con Discapacidad

«Juntos en pro de un mundo mejor para todos, que comprenda la participación de las personas con discapacidad en el desarrollo» – 3 de diciembre de 2011

Han transcurrido treinta años desde que las Naciones Unidas observaron por vez primera el Año Internacional de las Personas con Discapacidad, que se centró entonces en el tema de la “Plena participación e igualdad”. Durante este lapso se han logrado adelantos notables en la tarea de dar a conocer los derechos de las personas con discapacidad y fortalecer el marco normativo internacional para la realización de esos derechos, desde el Programa de Acción Mundial (1982) hasta la Convención sobre los derechos de las personas con discapacidad (2006).

Cada vez más países se comprometen a proteger y promover los derechos de las personas con discapacidad. Sin embargo, aún quedan muchas tareas pendientes. Las personas con discapacidad presentan tasas más altas de pobreza y privaciones y la probabilidad de que carezcan de atención médica es dos veces mayor. Las tasas de empleo de las personas con discapacidad en algunos países apenas llegan a un tercio de las de la población en general. En los países en desarrollo, la diferencia entre las tasas de asistencia a la escuela primaria de los niños con discapacidad y las de otros niños fluctúa entre el 10% y el 60%.

Esa exclusión multidimensional representa un altísimo costo, no solo para las personas con discapacidad sino para toda la sociedad. Este año, la celebración del Día Internacional de las Personas con Discapacidad nos recuerda que el desarrollo solo puede ser duradero cuando es equitativo, incluyente y accesible a todos. Es pues necesario que las personas con discapacidad estén incluidas en todas las etapas de los procesos de desarrollo, desde el inicio hasta las etapas de supervisión y evaluación.

Corregir las actitudes negativas, la falta de servicios y el escaso acceso a ellos, y superar otros obstáculos sociales, económicos y culturales, redundará en beneficio de toda la sociedad.

En este Día Internacional de las Personas con Discapacidad, hago un llamamiento a los gobiernos, a la sociedad civil y a la comunidad mundial para que trabajen en beneficio de las personas con discapacidad, y colaboren con ellas, lado a lado, para alcanzar el desarrollo incluyente, sostenible y equitativo en todo el mundo.

COMENTARI D’AIL-MED:

EL DIA 3 DE DESEMBRE VA SER DECLARAT PER L’ONU COM EL DIA DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

Des de l’Associació respectem, totes aquestes diades, la de les dones, la dels infants, la de la fam, la de la violència de gènere, etc., etc., és a dir, cada dia és el dia d’alguna cosa o d’alguns, però des del màxim respecte volem dir, encara que no sigui políticament correcte, que “NO SERVEIX PER A RES”, com algú diria clar i català. De què serveix portar un llacet de color si després fem tot al revés?

Però bé, ja que existeix nosaltres el que fem és recordar que hi ha companys discapacitats que ho estan passant malament, per una malaltia o per un accident laboral, i que en la nostra feina tot això crea molta inseguretat i moltes pors. Companys amb un pensament únic: Què em passarà? Podré continuar amb la meva feina? Perdré la feina? L’angoixa s’apodera d’ells i des d’aquesta associació ho sabem molt bé per tots els nostres afiliats.

Volem des de la nostra humil plataforma animar a tots el companys del cos que pateixin una discapacitat a no defallir, a aguantar com més pugueu, a fer el cor fort i, sobretot, a pensar que el que tu no facis o demanis ningú t’ho oferirà, a lluitar pels teus drets. T’has de bellugar i no estar-se quiet, no paris. Nosaltres amb aquesta associació volem posar el nostre granet de sorra i fer-vos arribar que sapigueu que estem i estarem aquí.

En aquest dia també volem recordar als funcionaris de moltes Policies Locals de Catalunya, a aquells que un accident laboral o malaltia els comporta, molt a pesar d’ells, una incapacitat permanent que en una majoria són en grau de total. Doncs bé, a molts Ajuntaments no saben o no volen saber que existeix la Convenció de l’ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat, que en relació al treball parla clarament de mantenir aquelles discapacitats adquirides en llocs de treball. Entenem que és prioritari aquest aspecte, és inadmissible que aquest Conveni de l’ONU formi part del nostre ordenament intern i es deixi a aquests Policies Locals sense feina, fixeu-vos en la “Ley 26/2011, de 1 de agosto, de adaptación normativa a la Convención Internacional sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad”.

És molt lamentable que Ajuntaments com el d’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi de Llobregat i mols altres deixi sense feina als seus funcionaris de la Policia local per raó de discapacitat.

Ens detindrem en dos casos, el primer d’ells és l’Ajuntament de Barcelona, que no solament deixa el seus agents amb una discapacitat sense feina, sinó que a més te una norma que regula aquesta expulsió d’un lloc de treball vulnerant clarament la Jurisprudència del Tribunal Suprem i, per sobre de tot, la Convenció de l’ONU, que és d’obligat compliment al ser un Tractat Internacional que forma part del nostre dret i que obliga a modificar aquelles normes que el contradiuen.

Hores d’ara què podem esperar d’un responsable que creu que Barcelona és com New York? Nosaltres ja l’hem patit uns anys, que no us passi res companys de la Guàrdia Urbana que tingueu la desgràcia de patir una discapacitat, us volem aconsellar que reclameu i no us doneu per vençuts i als que esteu fora del cos per una discapacitat no us quedeu a casa, no consentiu que pel fet de tenir una discapacitat se us tracti com uns inútils, és possible que l’inútil sigui el que ho pensa i no té cap discapacitat. També de New York ve la Convenció de l’ONU i aquest document si que és d’obligat compliment.

En segon terme voldríem fer un comentari a una sentència que s’ha dictat en un Jutjat del Contenciós. Direm primer de tot que no és ferma i que s’ha presentat Recurs d’Apel·lació al Tribunal Superior de Justícia a la Sala del Contenciós Administratiu, dir també que la nostra confiança en la justícia vist el que tenim és molt poca per no dir cap, la qualitat d’algunes sentències deixen molt que desitjar, per no dir que son patètiques, fora de lloc i irreals.

Per raons de discreció, davant d’un futur intent de solucionar aquesta problemàtica, farem només unes indicacions de les barbaritats que ha reflectit la sentència en relació a un funcionari policial amb una incapacitat permanent total que l’únic que desitja és poder treballar i poder ser útil.

S’ha d’explicar que l’esmentada sentència consta de 4 fulls, distribuïts de la forma següent:

Primer full: consta el Jutjat, referencies i les parts en el procés, número de sentència i la data, segueix un paràgraf amb dades del magistrat, el procediment, núm. de recurs, les parts que intervenen, els lletrat, dicta sentència sobre la base del següent. Antecedents de fets, lletrat part actora, tràmits processals realitzats, total 24 línies, senceres 15.

Segon full: continua amb el final de la del full 1 en que s’han complert el procediment (palla). Continua amb els fonaments de dret, en el primer es diu contra quin acte de l’administració va el recurs i que la sol·licitud del company va ser desestimada, que el recurrent és funcionari i que té una incapacitat permanent total, indica una Sentència d’un Tribunal Superior de Justícia. Al final un total de línies 13, senceres 10. En la resta del full es limita a copiar la sentència citada.

Tercer full: còpia íntegra de la sentència citada, contrària al interessos del actor.

Quart full: còpia final de la sentència citada. Diu per fi el jutjador que com que és aplicable al cas desestimo el recurs, que no hi ha condemna en costes (solo faltaria) i, per fi, el gran final on decideix que desestima el recurs i confirma la resolució de l’administració (palla) dient que es pot interposar recurs (això si s’han de pagar 50 €), firma i publicació.

Buscar una sentència d’un òrgan superior i aplicar-la sense cap més raonament ni argumentació no es fer la feina per la qual estàs habilitat, és una presa de pel i un insult al ciutadà que reclama una tutela judicial i que considera que s’han vulnerat els seus drets. Més quan el Tribunal Suprem va dictar una sentència totalment contradictòria, en la que es manifesta que un agent de policia amb una incapacitat permanent total pot estar en segona activitat.

S’ha de parlar de que de la sentència del Tribunal Superior està copiat tot el fonament cinquè, que en cita la normativa de la Seguretat en relació a la invalidesa, parla de la normativa de funció pública de l’Estat, de la Comunitat Autònoma i de la policia local. En definitiva parla de tot sense ordre ni concert.

La sort que tenim és que la jurisprudència està canviant i les normes sobre la integració laboral cada vegada són més clarificadores. Una sentència exemplificadora és la STS recurs cassació 10418/2003 de 23 de maig de 2008.

Amb aquest recurs preteníem que es declarés nul de ple dret l’Acord firmat el 22-4-2008 entre l’Administració i els sindicats representatius de Cos de Mossos d’Esquadra, sobre regulació de segona activitat i integració laboral de personal amb incapacitats permanents. És important al respecte recordar la interlocutòria que es va dictar en la que s’admet la legitimitat de l’Associació per a impugnar la proposta d’acord. El recurs és va presentar per un sol motiu, ja que enteníem que no s’havia publicat en el DOGC i això vulnerava el procediment establert.

Us anticipem que el nostre recurs queda desestimat, tanmateix la sentència ens deixa clars alguns punts cabdals que aquesta associació sempre ha vingut defensant.

La proposta d’acord de segona activitat: “[...]el acto impugnado era una simple Propuesta de Acuerdo, es decir, tenía por objeto fijar las bases o criterios sobre los que había de basarse el posterior Reglamento que regularía la segunda actividad y la integración laboral para el personal en situación de incapacidad permanente[...]“.

També diu: “Por ello, y determinada su auténtica naturaleza jurídica así como su eficacia en la gestación posterior de dicha Disposición General, que podía, incluso apartarse de esa Propuesta de Acuerdo si a lo largo de la elaboración ello aparecía como necesario o conveniente por decisión de las partes intervinientes legalmente adoptada [...]“.

Continua: “[...]no se trataba de un Acuerdo que, una vez aprobado por el Gobierno y publicado en el periódico oficial, ya fuere a ser ejecutivo por sí, sino que era simplemente una Propuesta de Acuerdo a tener en cuenta para la elaboración del posterior Reglamento – único que tendría eficacia ejecutiva, y no el simple cuerdo, o, menos aún, Propuesta de Acuerdo- [...]”.

De tot plegat podem extreure que, malgrat l’Administració fins i tot va arribar a utilitzar aquest Acord per denegar el passi a segona activitat a companys discapacitats, només era “paper mullat”, simplement un document “orientatiu” sobre criteris per elaborar el posterior Decret de segona activitat, un paper que va servir per satisfer les presses que els senyors Saura i Delort tenien per anunciar alguna cosa el Dia de les Esquadres d’aquell any.

No tota sentència desestimada crea un perjudici, en aquest cas és clarificadora, i ens diu quina naturalesa jurídica pot tenir una proposta d’acord. És molt important destacar quan s’indica que el decret de segona activitat és podria apartar de la proposta d’acord i és per tal motiu perquè dues qüestions de vital importància recollides en la proposta d’acord no estan regulades pel decret de segona activitat que s’aparta de la proposta i és l’únic text que tindria eficàcia executiva.

La conseqüència és que concretament no es contempla en el decret de segona activitat l’aplicació de que mossos de més 50 anys d’edat o amb 25 anys de servei no facin nits, per tant no es pot aplicar. Tampoc es va contemplar en el decret la integració laboral de discapacitats amb incapacitats permanents absolutes i les grans invalideses malgrat era un criteri de l’Acord, en conseqüència aquest tipus de discapacitats queden finalment excloses i discriminades. Ara depèn de la bona voluntat del Departament.

En la reunió es van tractar diversos temes i situacions que estan patint actualment persones discapacitades en els diferents llocs de treball als quals estan sent assignats. Va ser una reunió bastant llarga en la que es va arribar a la conclusió de posar en marxa solucions per intentar resoldre les diferents problemàtiques. A partir d’aquí restem a l’espera de tenir més reunions per treballar conjuntament i clarificar temes concrets.

Amb el Director General de la Policia i la Directora de Serveis del Departament d'Interior

Va ser una reunió de treball en la qual vam aprofundir en molts temes, es va parlar de què és el que podíem fer les dues associacions de cara a l’ISPC, vam analitzar com podíem col·laborar de cara als aspirants i realitzar tot allò que l’ISPC consideri necessari en tots els àmbits.

En principi vam quedar en tornar a parlar a partir de febrer per concretar molt més quin tipus de col·laboració poden tenir amb l’ISPC, en tots aquest temes les quals les dues associacions podem tenir certa rellevància.

Amb la directora de l'ISPC Sra. Núria Aymerich i Rocavert

Entrevista al programa “Protagonistas” el dia 28 d’octubre de 2011: 

L’agent Ferran L., que va rebre l’impacte de 53 perdigons, lidera la lluita per les armilles

28-10-11- A. B. BARCELONA .- Una peça més del seu vestuari. «Igual que em poso la camisa o els pantalons, em poso l’armilla interior», explica Ferran L., mosso des de fa 16 anys i patruller de la comissaria de l’Eixample. El Ferran ha pagat de la seva butxaca els més de 600 euros que costa l’armilla, que ell considera bàsica per a la seva seguretat. Senzillament, no vol córre el risc que el que li va passar la nit del 25 de febrer del 2010 li torni a passar.

Ell i el seu company de patrulla van respondre a un avís per molèsties veïnals en un pis de l’Eixample on hi havia un prostíbul de dones xineses. A l’arribar al lloc, van descobrir que es tractava d’un atracament. Al fons del passadís, van veure fugir els lladres. Els van perseguir i van sortir a un pati posterior. Els van veure córrer per les terrasses. El Ferran va intentar tallar-los la fugida saltant la tanca amb un edifici veí. Quan havia aconseguit pujar mig cos va sentir un tret. Va baixar de la tanca i va recular . Llavors es va adonar que li havien disparat. Al marge de la sang, tenia els músculs dels braços crispats. Tant, que ni podia agafar la pistola. Va seure a terra de manera que podia veure si els atracadors tornaven. Al seu costat va seure el seu company, amb la cara plena de sang. «Vaig sentir que estàvem indefensos. Que en qualsevol moment podien venir i rematar-nos», recorda.

Per sort, no van tornar. «Ens van disparar per poder fugir», explica el Ferran. A l’hospital de Sant Pau, els metges van veure que havia rebut 53 impactes de perdigons, i alguns van quedar allotjats en òrgans vitals. Encara avui, el Ferran té dos perdigons al cor, dos al ronyó, un al fetge, tres al pulmó, un a la melsa i un altre a l’intestí.

Dues setmanes després de l’incident, quan encara estava molt feble, va començar una campanya perquè la conselleria dotés d’armilles interiors els agents. Una a una, va visitar totes les comissaries de Barcelona. «A mi no m’interessa la política. Jo el que vull és que els mossos tinguin aquestes armilles. Amb una hauria aturat 47 dels 53 perdigons que vaig rebre, més del 88%», diu, i assenyala la medalla que porta al pit, concedida per aquella acció: «La porto amb molt orgull. Però el verdader reconeixement arribarà el dia en què es reparteixin les armilles».

A judici

Després de més d’un any de baixa, fa sis mesos que va tornar a treballar, tot i que encara té seqüeles. A part del plom que segueix al seu cos, pateix una inusual quantitat de trencaments de fibres musculars. Ara els fets d’aquella nit han arribat a judici, ja que els agressors van ser detinguts. Els dos mossos ferits, representats per l’Associació per la Integració Laboral de Mossos amb Discapacitat, han demanat que Interior, al no haver-los dotat d’armilles, assumeixi els 1,45 milions d’euros que l’acusació reclama com a indemnització si, com es preveu, els agressors es declaren insolvents.

Tot i que hauria pogut optar per un lloc administratiu, va tornar al carrer. «Fa 16 anys que sóc policia. És el que m’agrada fer», explica, i recorda que la primera nit ja es va veure embrancat en un incident armat. «Vaig haver de detenir un tio que anava ensenyant una pistola en una discoteca. Tornar a enfrontar-me amb una arma va ser una prova de foc. La vaig superar». Ara, cada dia es posa l’armilla i veu com el seu exemple s’estén: «Hi ha torns en què el 90% dels patrullers se n’han comprat una».

Cicatrius. El tors de Ferran L., marcat pels perdigons. (EL PERIÓDICO)