Acte del Dia de les Esquadres a l’Auditori de Barcelona

El passat 3 de juny la nostra associació va ser convidada a l’acte del Dia de les Esquadres a l’Auditori de Barcelona. Va ser un acte molt emotiu per moltes raons, la més important va ser les dues medalles pòstumes a les famílies de dos companys. Com podeu veure a les fotos, en aquest acte companys d’aquesta associació també van rebre físicament una medalla d’or amb distintiu vermell atorgada com a conseqüència d’un acte de servei amb resultat de mutilacions o ferides greus que derivin en una incapacitat permanent total, absoluta o de gran invalidesa.

Ens hagués agradat fer un discurs, fins i tot un company condecorat va preparar un i va demanar llegir-ho al Departament d’Interior, però no va poder ser. Us el fem arribar.

Discurs pel Dia de les Esquadres

Volem donar les gràcies al Conseller Puig per tenir tan present a l’Associació per la Integració Laboral–Mossos d’Esquadra amb Discapacitat (AIL-MED) i per l’especial sensibilitat que amb aquest acte demostra amb tot un col·lectiu de persones,  que són éssers concrets, que senten i pateixen, que transmeten el seu dolor o les seves ganes de viure i de ser, que volen superar-se, que somriuen però que a vegades també ploren.

Quin dubte cap que el fet de ser una persona amb discapacitat és vist per molts amb una etiqueta que implica múltiples limitacions i impedeix veure les capacitats i possibilitats que un té. Històricament la societat ha tendit a aïllar i segregar a les persones amb discapacitat i, malgrat certes millores causals, a dia d’avui la discriminació contra les persones amb discapacitat continua sent un problema seriós i estès.

El discapacitat s’ha vist sempre per principi com un subjecte passiu, una càrrega, un “no actiu” acceptat. Aquestes posicions clarament paternalistes, limitadores de la llibertat, de l’autonomia i de la capacitat de les persones amb discapacitat, lamentablement no és alguna cosa obsoleta i oblidada, amb freqüència apareixen i dominen realitats actuals i estan gairebé sempre presents en la nostra societat.

La discriminació existent segueix sent palesa en moltes àrees, malgrat la normativa nacional i internacional vigent, per tant hem de ser vigilants sobre quin nivell d’integració, d’autodeterminació, d’autonomia, d’adaptació, quin nivell de formació acadèmica i professional estan adquirint les persones amb discapacitat, sobretot si la realitat ens indica que és inferior al que tenen les persones no discapacitades i amb les quals han de competir en la nostra societat. També hem de ser vigilants i no hem de limitar en cap aspecte el seu accés al treball.

El treball “normalitzat” té per a la persona amb discapacitat un paper instrumental, ple de possibilitats, que li permet fer el que els altres fan. Afavoreix el sentiment d’utilitat de la persona front la societat i, per descomptat, és una condició bàsica per tractar d’aconseguir l’autonomia econòmica i l’assoliment de realització i qualitat de vida.

Lamentablement en general no es considera a una persona discapacitada per la seva discapacitat que pot ser mèdicament determinada, sinó pel que tal o qual discapacitat li impedeix ser socialment enfront dels altres. Dit d’una altra manera, és trist que davant els altres una persona amb una discapacitat sigui en primer lloc “minusvàlid” abans que “persona” .

Així, la vida social del discapacitat es percep com una doble lluita, contra la societat i contra un mateix. Contra la societat, per demostrar la capacitat i la lluita personal, contra un mateix, per mantenir la força de voluntat necessària per a la superació, dia a dia, de les limitacions i dels inconvenients derivats del patiment d’una discapacitat.

Senyores i senyors, el que la persona discapacitada es considera capaç d’aportar a la societat es troba directament condicionat i és directament proporcional al que la pròpia societat sigui capaç de transmetre la persona discapacitada en termes d’estima i confiança i en termes dels mitjans i possibilitats que posi al seu abast per facilitar, o possibilitar, el seu desenvolupament personal. La integració social i laboral apareix com l’objectiu essencial de la persona discapacitada: obtenir el reconeixement i l’estima dels altres, sentir-se positivament part activa social, sentir-se útil, productiu, capaç, a través de la imatge que els altres li transmeten de si mateix.

Aquesta és la imatge que avui ens ha transmès de nosaltres mateixos Conseller Puig, una imatge de reconeixement i d’estima. Moltes gràcies pel que avui ens ha transmès i ens ha fet sentir. Gràcies a tots.

Evaristo Camacho Pizarro