Última hora

Recorrerem la Sentència de l’Audiència Provincial sobre el mossos ferits d’escopeta al 2010

Com tots recordareu el 25 de febrer de 2010 dos agents van caure ferits per trets amb escopetes de canons retallats en una intervenció en un prostíbul del carrer d’Aragó de Barcelona. Aquests agents es van posar en contacte amb la nostra Associació i són els nostres serveis Jurídics els qui porten l’acusació particular,  en defensa dels drets dels nostres companys.

Com ja sabeu aquest fet va tenir ressò en el mitjans de comunicació, on es va denunciar que els agents no portaven armilles antibales ni antitall, ja que el Departament d’Interior en aquells moments, no volia subministrar aquesta peça de protecció personal de vital importància.

Un dels companys ferits, en Ferran, caporal de la Comissaria del Eixample, feia al setembre del mateix any una amarga queixa en una carta de les condicions en que va haver de treballar i que van propiciar un greu desenllaç. En Ferran atacava el servei de telèfon d’emergències 112, que hauria d’haver enviat un missatge correcte a Sala operativa de coordinació policial i aquesta, donada la perillositat de l’incident, haver activat diferents patrulles per tal d’afrontar amb seguretat un robatori amb violència amb arma de foc.

A més, tal com va declarar al judici, quan els dos agents ja estaven malferits sagnant en el sòl després de rebre el tret amb les perdigonades, els dos agents van començar a cridar per l’emissora a la seva central per advertir que estaven ferits i demanar reforços, si be el sistema de comunicació va fallar, per la qual cosa un d’ells va haver d’utilitzar el seu mòbil personal per alertar de la seva situació al cap de guàrdia.

També deplorava que entre les seves eines de treball no pogués disposar d’una armilla antibales de dotació personal, còmoda, lleugera i fiable, dotada pel departament d’Interior.

Com a acusació particular sempre hem entès que la Generalitat de Catalunya havia de comparèixer amb la seva asseguradora com a responsable civil subsidiària i que en cas d’insolvència dels presumptes imputats sigui condemnada a indemnitzar pels danys i perjudicis i les lesions patides pels agents per diversos motius, com el fet de no facilitar les armilles antibales i antitall o les deficients comunicacions del 112. Estem convençuts de que en un procediment penal en que els agents pateixen danys i lesions no es pot permetre que només rebin la corresponent indemnització si el presumpte imputat és solvent però que no se’ls indemnitzi en el cas de insolvència, és llavors quant ha de ser la companyia asseguradora qui faci front a les indemnitzacions.

A l’abril va tenir lloc la vista del judici a la secció setena de l’Audiència Provincial, en Ferran ens va transmetre amb una altra carta les seves sensacions, reflexionant sobre la precarietat i desprotecció que pateix cada dia en sortir a treballar tant en material com en cobertura d’assegurances.

Quan l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència el mes passat vam patir una gran decepció en estudiar-la (Sentència AP de Barcelona, Sección Séptima, Rollo nº 15/2011-G, Sumario nº 1/2011, de 9 de maig de 2012). Pel càlcul de les indemnitzacions s’escull com a criteri objectiu per valorar La Llei de Responsabilitat Civil i Assegurances en la Circulació de Vehicles a motor basant-se en sentències del Suprem.

Aquest fet contrasta frontalment amb una sentència de tots coneguda en aquest cos sobre la fugida d’un pres perillós al 2001 aprofitant una visita hospitalària (Sentència Tribunal Suprem, Sala de lo Penal, nº de Recurso 1318/2005, nº de Resolución 47/2007, de 8 de gener de 2007). Entre diverses fatals conseqüències un dels companys, que estava en pràctiques, va quedar paraplègic.

Sobre l’esmentat criteri escollit pel càlcul de les indemnitzacions el Suprem estableix que “aquests criteris, purament economicistes, obtinguts d’un càlcul matemàtic o estadístic, xoquen frontalment amb els danys físics, psíquics i materials originats per una conducta dolosa amb la multiplicitat de motivacions que poden impulsar-la, sense descartar la intencionada i deliberada decisió de causar els majors sofriments possibles”. Va més enllà dient que “la utilització dels barems derivats de la Llei General del Contracte d’Assegurances ens sembla inadequada, no solament en el cas concret que estem examinant sinó, en general, referida a tota classe de delictes dolosos” i que “l’article 115 del Codi penal concedeix la més absoluta llibertat dels Jutges i Tribunals per declarar l’existència de responsabilitat civil, si bé, com és lògic i consubstancial al sistema, estableix que, raonadament, es fixin les bases en les quals fonamentar la quantia de les indemnitzacions. Aquestes bases, en els delictes dolosos, estan al marge de qualsevol intent o propòsit d’encotillar-los en taules econòmiques, matemàticament calculades”.

El Suprem estableix que “es considera que l’Administració va actuar de forma negligent i amb descuit i aquesta actuació anormal està connectada causalment amb el resultat delictiu produït”.

Així, tot plegat es contraposa de manera radical a la sentència obtinguda ara en l’Audiència Provincial, on per valorar ferides de perdigons s’utilitza un criteri de valoració  basat en “Assegurances en la Circulació de Vehicles a motor”. A més, no es veu cap negligència en que l’administració no doti als agents de eines que creiem fonamentals en la feina policial com són unes armilles antibales efectives i utilitzables o en que va haver-hi importants deficiències i irregularitats en les comunicacions del 112 i un mal funcionament fins l’extrem que els agents, malferits, van haver d’acabar utilitzant el seus mòbils personals per a poder ser auxiliats. És clar que la Generalitat no és responsable del delicte, però és obvi que si ambdues coses no s’haguessin donat el resultat hauria estat molt diferent.

Tot plegat tenint en compte que la pòlissa d’assegurances de responsabilitat patrimonial i civil cobreix com a “Riscs opcionals acceptats: Responsabilitats derivades de la insuficiència de medis per a la prestació del servei públic”. Així doncs, no arribem a entendre com es passa per alt aquesta cobertura quan els fets que es van donar són un exemple diríem que perfecte del que és treballar amb insuficiència de medis i de les fatals conseqüències que es poden derivar. Situacions que fan reflexionar sobre els riscos a que cada dia s’estan exposant els mossos d’esquadra com a professionals de la seguretat d’aquest país.

Us oferim les dues sentències perquè pugueu comparar. Evidentment aquesta associació, com a acusació particular, no té més remei que recórrer aquesta sentència. Us mantindrem informats.

Anuncis
About AILMED (437 Articles)
L'Associació per la Integració Laboral - Mossos d'Esquadra amb Discapacitats (AILMED), defensa la integració laboral amb igualtat i sense discriminació dels mossos/es d'esquadra que tinguin una discapacitat sobrevinguda perquè puguin realitzar altres funcions en segones activitats dintre del cos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: