Necessitem una llei de segona activitat que creï confiança total al mosso d’esquadra i no normes repressores

El Departament d’Interior, segons la Vanguardia del dia 7 de maig de 2016, vol aprofitar la llei d’acompanyament dels pressupostos, que serveix de calaix de sastre per incorporar les iniciatives d’última hora, per afegir la “obligatorietat” perquè els agents hagin de superar exàmens psicològics i físics periòdics. Segons el text, “les funcions atribuïdes a la policia de la Generalitat requereixen disposar d’un personal amb les aptituds adequades a tot moment per exercir com a policia. Aquest requeriment exigeix establir l’obligació del personal a sotmetre’s periòdicament a les proves psicofísiques que es determinin”.

Està clar que el departament intenta aprofitar la conjuntura d’un fet desgraciat aïllat, tal com vàrem dir a TV3, per instaurar uns tests psicofísics i intentar tenir indirectament accés a certes dades mèdiques. Fins i tot, hem llegit a la premsa que el departament demanarà als comandaments i als propis companys que facin de “delators” d’aquells que sospitin que puguin tenir depressió, segons la Vanguardia del dia 6 de maig de 2016. La veritat és que sona a “Inquisició”, però sembla que en comptes de vetllar per la “puresa de la fe cristiana” serà per la “puresa del mosso/a”.

“hem llegit a la premsa que el departament demanarà als comandaments i als propis companys que facin de “delators” d’aquells que sospitin que puguin tenir depressió”

No sabem l’abast d’aquests tests, fins i tot pot provocar el contrari del que potser voldria el departament i és que s’acumuli molta gent en segona activitat i aflorin tots els casos de mossos/es amb problemes mèdics “amagats” a les oficines (entre ells als que se’ls ha instat l’alta abans que se’ls pogués reconèixer una incapacitat permanent).

Ens preguntem, per exemple, si aquestes proves psicofísiques les passaran totes les escales del cos o quines conseqüències hi haurà si no es passen, és a dir, si s’utilitzarà de manera negativa cap als agents. També és obligat preguntar-se quants problemes psicològics d’aquests agents derivats de la feina seran assumits per la Mútua.

Se’ns passa pel cap si la part política, tècnica i directiva del departament, que cada dia, sense pertànyer al cos policial, està gestionant ni més ni menys que la seguretat dels ciutadans d’aquest país (alguns d’ells són denominats “experts”), haurien de passar també com a mínim uns tests psicològics per a veure si també tenen les aptituds adequades. Considerem que és més perillós un mal gestor, amb capacitat de imposar certes normatives i legislacions, sense les aptituds adequades que un professional de la policia que tampoc les tingui.

Aquests policies, que són persones i no màquines, s’exposen cada dia a situacions de perill i a la misèria humana i tot el que comporta. Com ja han demostrat les conclusions d’algun estudi, perfectament extrapolables al nostre cos, hi ha connexió entre el treball diari de la policia i un major risc de patir malalties cardiovasculars, obesitat, suïcidis, insomni i, fins i tot, càncer. El treball per torns de la policia és causant de molts dels problemes sanitaris dels agents.

“hi ha connexió entre el treball diari de la policia i un major risc de patir malalties cardiovasculars, obesitat, suïcidis, insomni i, fins i tot, càncer”

El problema és que els mossos/es d’esquadra tenen molta por a comunicar que tenen problemes mèdics, sobretot si són de tipus psicològic. Molts policies intenten amagar l’estrès perquè és un problema comunicar aquestes coses davant del cap i que arribi al departament, ja que pots acabar estigmatitzat davant els companys o manar-te a un tribunal mèdic que et pot passar a segona activitat o fer-te fora.

Demanes ajuda mèdica perquè tens problemes de cor i de sobte et veus apartat de les patrulles, considerat un “jeta” per alguns “companys”, sense cap consideració per a ser promocionat, sense carrera professional, desnonat de l’arma, l’uniforme i la credencial o directament expulsat del cos. Per això no és fàcil explicar-ho i hi ha tanta por a demanar ajuda.

Com pot treballar un policia amb aquesta por? Com pot jugar-se cada dia la seva integritat física i psíquica sense por de perdre la feina? Si cada dia un policia per jugar-se la salut s’està jugant la carrera professional que tant li ha costat assolir no costa imaginar amb quina mentalitat està treballant i de quina manera pot repercutir això en la seguretat ciutadana.

“Si cada dia un policia per jugar-se la salut s’està jugant la carrera professional que tant li ha costat assolir no costa imaginar amb quina mentalitat està treballant”

Si estem convertim això en una “dictadura” del perfecte estat físic i psicològic, de la discriminació entre els que van conservant les “aptituds adequades” i els que no, el que s’instaurarà és un estat de por encara més alt en el policia que el bloquejarà a l’hora de treballar. Sobretot si uns van veient conseqüències negatives pels altres.

Altra cosa és que els mossos/es que veritablement tinguessin una disminució psicofísica tinguessin la confiança i tranquil·litat de que les conseqüències d’aquest tipus de proves no siguin negatives, sinó tot el contrari, se sentissin recolzats i tractats amb igualtat i dignitat.

Perquè això sí que ens falta als mossos/es d’esquadra: més unió, més solidaritat entre nosaltres i exigir sempre l‘honor i dignitat amb que ha de ser tractat un policia, també quan no es tinguin les “aptituds” al màxim . No som productes d’un sol ús!

“exigir sempre l‘honor i dignitat amb que ha de ser tractat un policia, també quan no es tinguin les “aptituds” al màxim”

No hem de permetre que el fet que una mosso/a tingui una disminució psicofísica o, en altres paraules, una discapacitat, comporti discriminació, conseqüències negatives en la seva carrera o que es perdi la feina. És inadmissible tenint opció a poder passar a una situació de segona activitat.

Pel contrari, l’administració ha de ser el garant del dret general a la readaptació professional del mosso/a, tingui el grau que tingui reconegut de discapacitat, amb una condició física i psíquica que li permeti desplegar funcions útils, que n’hi ha moltes.

Si el departament dóna suport i garanties, el propi mosso/a afectat confiarà. No caldran tants “tests”,  i serà molt més fàcil pel departament saber les dades reals dels efectius amb que comptem i organitzar els recursos humans adequadament treballant uns en primera activitat i altres, amb disminucions psicofísiques, en segona activitat.

Això s’aconsegueix amb una llei de segona activitat inclusiva i respectuosa amb els drets humans. Estem pendents que es presenti al Parlament de Catalunya una proposició de llei de regulació de la segona activitat adaptada a la Convenció de l’ONU dels drets de les persones amb discapacitat.

Això donarà compliment a la moció aprovada al Parlament de Catalunya el dia 5-5-16 que estableix “que el Parlament de Catalunya insta al govern de la generalitat a: 1. Adaptar normativament els valors i mandats de la Convenció de l’ONU dels drets de les persones amb discapacitat aprovada a les Nacions Unides el 2006”.

També estarà adaptada a les recomanacions del Síndic de Greuges al departament d’Interior sobre la Regulació de la segona activitat en el Cos de Mossos d’Esquadra al seu Informe al Parlament corresponent a l’any 2015.

“Això s’aconsegueix amb una llei de segona activitat inclusiva i respectuosa amb els drets humans”

Entre d’altres qüestions, aquesta llei obre les portes a totes les persones amb disminucions psicofísiques o discapacitat a poder-se integrar amb igualtat, crea un servei com a mecanisme de suport per aquestes persones i permet que la seva carrera professional pugui seguint-se desenvolupant amb les adaptacions i ajustaments raonables necessaris, a més de vetllar per la promoció de programes de rehabilitació vocacional i professional.

El Departament d’Interior aprofitarà la llei d’acompanyament dels pressupostos, tal com ja va intentar en dos ocasions, per incorporar unes iniciatives més que dubtoses sense cap debat, amb manca de democràcia i sense voler donar la cara. En canvi posa tots els pals a les rodes a una nova regulació de la segona activitat que solucionaria moltes dificultats i que, sobretot, acabaria amb la discriminació per raó de discapacitat en el cos de mossos d’esquadra.