Al cos de mossos d’esquadra es tracta a la dona amb igualtat i al discapacitat amb desigualtat

Avui 8 de març es commemora el Dia Internacional de la Dona. Si ja per a qualsevol dona sense discapacitat és difícil ser tractada en peu d’igualtat, per a les dones amb qualsevol tipus de discapacitat aquesta situació es complica molt més.

Si es preguntés a un grup de persones escollit a l’atzar quins termes empraria a l’hora de designar el conjunt de discursos, pràctiques i actituds que discriminen a una persona pel fet, per exemple, de ser dona, en cas de pertànyer a una ètnia minoritària o per tenir una orientació sexual no heterosexual, gairebé amb tota seguretat sorgirien les paraules masclisme, xenofòbia i homofòbia. No obstant això, no ocorre el mateix a l’hora de designar amb un sol terme als discursos, pràctiques i actituds que discriminen a les persones pel fet de tenir una discapacitat. No existeix, per tant, una expressió utilitzada en el llenguatge comú que descrigui aquesta realitat concreta.

En l’àmbit de la discapacitat, encara que no de manera exclusiva, s’ha posat l’accent a percebre les situacions de discriminació com un “sumatori” on les discriminacions de gènere, discapacitat, sexualitat, origen ètnic i unes altres han estat concebudes sense possibilitat de solapaments. Cada discriminació es tracta de forma separada com si es tractés cadascuna d’un compartiment tancat, encara que les situacions de discriminació poden ser sumades unes a altres multiplicant-se sense solució de continuïtat fins a on arribi la imaginació, podent-se parlar de doble, triple o múltiple discriminació.

Quant a les dones amb discapacitat, hem d’assumir que en el cos de mossos/es d’esquadra interpreten dos “personatges” en la mateixa obra, quan en realitat és un sol personatge.

D’una banda tenim a la “dona”, encara que pot quedar camí per recórrer, ja que l’estructura piramidal del cos és marcadament masculina, avui ja ningú no discuteix la conveniència o no del fet que en els cossos policials hi hagi dones, i s’accepta com a positiva la tendència de l’organització a ser cada vegada més un reflex de la societat a la qual serveix. Tampoc ningú discuteix qüestions com la igualtat salarial entre homes i dones encara que la dificultat de la conciliació treball i família sembla encara avui un problema majoritàriament femení, qüestió que pot obligar a escollir entre carrera professional i maternitat, entre promoció i atenció als fills.

Al contrari del fet de ser dona, al cos de mossos d’esquadra amb el fet de tenir una discapacitat SÍ que es discuteix la conveniència o no que hi hagi persones amb discapacitat quan és sobrevinguda, i en aquest sentit NO s’accepta com a positiva la tendència de l’organització a ser cada vegada més un reflex de la societat a la qual serveix.

D’altra banda, sumaríem la “discapacitat” sobrevinguda amb la qual una dona, depenent del grau d’incapacitat, pot ser directament expulsada del cos o, si se li permet treballar, passar a segona activitat o negar-li poder passar i ser segregada en unes places a part i amb menys drets en el cas d’una incapacitat permanent total.

Precisament, està denunciat a Nacions Unides que la Generalitat de Catalunya vulnera la Convenció dels drets de les persones amb discapacitat amb la seva policia autonòmica quan li sobrevé una discapacitat que implica una incapacitat laboral i se li nega l’accés a una segona activitat.

Sumar la discapacitat comportaria perdre totalment la carrera professional, trasllats, especialitats, retribucions i ascensos, ja que tot això estaria vetat. Al contrari del fet de ser dona, al cos de mossos d’esquadra amb el fet de tenir una discapacitat SÍ que es discuteix la conveniència o no que hi hagi persones amb discapacitat quan és sobrevinguda, i en aquest sentit NO s’accepta com a positiva la tendència de l’organització a ser cada vegada més un reflex de la societat a la qual serveix.

La discriminació per raó de sexe (o qualsevol altra) i per raó de discapacitat són vistes de manera radicalment diferent amb els mateixos funcionaris del cos de mossos/és d’esquadra. És un contrasentit. Pel fet de ser dóna es dóna exemple d’igualtat, però amb una discapacitat tot el contrari. És totalment inadmissible.

El departament d’Interior ha publicat avui en la seva intranet que per commemorar el Dia Internacional de les Dones, l’Institut Català de les Dones (ICD) ha endegat la campanya #CorregimlaDesigualtat, que ressalta la marca femenina de les paraules TreballadorA, EmprenedorA i ExpertA. Amb el missatge “Corregir la desigualtat és responsabilitat de tothom. Igualtat efectiva de dones i homes: Catalunya al capdavant”, es vol promoure la implicació de tota la ciutadania en la incorporació de les dones a tots els àmbits de la societat catalana.

S’explica que la Generalitat de Catalunya se suma així a la iniciativa global en favor de L’apoderament econòmic de les dones en un entorn, el mercat de treball, sotmès a constants canvis, el tema convingut per la Comissió Jurídica i Social de les Dones de les Nacions Unides.

És fantàstic, però la pregunta és per què respecte als mossos/és amb discapacitat no es corregeix també la desigualtat? Per què no s’hi suma també a complir la Convenció de Nacions Unides dels drets de les persones amb discapacitat? Per què en unes qüestions sí i en d’altres no?

Amb tot es dóna exemple d’igualtat menys amb la discapacitat? Pura hipocresia.