Sentència del Tribunal Constitucional digne d’anàlisi que reinterpreta l’assetjament moral en el treball (mobbing)
Molta gent pot pensar que ser funcionari i tenir una destinació en la qual no tinguis treball, ni res que fer, és meravellós. Però la realitat és que pot arribar a enfonsar psicològicament a una persona.
El dret al treball reclama l’ocupació efectiva perquè ofereix una dimensió de realització personal, d’autoestima i de sentir-se formant part d’una organització. Sentir-se útil i valorat.
Però, a vegades, l’administració segrega i “aparca” alguns funcionaris, en comptes d’acudir a altres mesures com la reorganització de tasques i funcions o la reordenació d’efectius.
L’administració els fa el buit, els “desnona” de facto del que són i del cos de funcionaris al qual pertanyen. Privant-los de qualsevol labor efectiva es transmet que aquestes persones no són necessàries, que no tenen res que aportar i que destorben.
El concepte d’assetjament laboral va sorgir en la psicologia per a abordar conjuntament des del punt de vista terapèutic situacions o conductes molt diverses d’estrès laboral que tenen de comú que, per la seva reiteració en el temps, el seu caràcter degradant de les condicions del treball o l’hostilitat que comporten, tenen per finalitat o com a resultat atemptar o posar en perill la integritat personal de l’empleat.
En les administracions públiques, donades les peculiaritats del règim funcionarial, l’assetjament laboral consisteix sovint en la marginació professional de l’empleat per motius de venjança personal, càstig encobert o discriminació.
Els motius poden ser múltiples, per exemple, per la part que ens toca, pel fet de tenir una discapacitat.
Es poden arribar a causar problemes psicològics seriosos en la víctima d’assetjament (ansietat, depressió, estrès), una total desmotivació laboral i, en molts casos, un mal en la reputació d’aquesta. Com més persisteix aquesta situació, pitjor és el malestar que es genera.
Fins ara, en les denúncies sobre assetjament moral en el treball, per a l’ordre contenciós-administratiu, o s’identificava una situació de violència psicològica extrema, en la qual es consta una clara intencionalitat de denigrar, humiliar i fins i tot desequilibrar psíquicament a la persona, o, en un altre cas, a penes estaríem davant una intrínseca conflictivitat típica del món laboral.
A partir d’ara tenim un punt d’inflexió amb la recent Sentència del Tribunal Constitucional 56/2019, de 6 de maig.
Al seu entendre, marginar laboralment a un funcionari [deixant-lo sense una ocupació efectiva i desatenent reiteradament les seves reclamacions sobre aquest tema] durant un període llarg de temps pot ser una conducta d’assetjament en el treball. En absolut és una condició necessària –encara que hagi de tenir-se en compte en graduar la sanció– la intencionalitat d’infligir una violència psicològica extrema.
A destacar en aquesta sentència la reafirmació de la seva doctrina segons la qual la violació del dret a la integritat personal, article 15 de la CE, que seria el bé o dret afectat més profundament en situacions d’assetjament moral en el treball –públic, sí, però també privat–, no necessita la causació de cap mal –ni moral ni psicològic–, com tant ve exigint la jurisdicció ordinària, sinó tan sols la constatació d’un «risc rellevant» de sofrir-lo. La clau de la tutela jurídica ha d’estar, doncs, en la mera relació de causalitat entre una conducta i la creació d’aquest risc.
En segon lloc, destacar que si bé és cert que aquesta tutela no pot fer-se ni en relació amb tot tipus de risc ni qualsevol que sigui el «llindar de gravetat», necessitant un mínim de gravetat, el Tribunal Constitucional aclareix que aquest llindar de gravetat del tracte degradant no pot ser de tal magnitud que es faci identificar amb situacions de «violència psicològica extrema».
Això és una càrrega de profunditat contra la línia de flotació mateixa del concepte judicial dominant d’assetjament en el treball.
Al marge de les indagacions sobre la causa de la situació d’assetjament, l’eix de la indagació jurídica ha d’estar, una vegada donats indicis d’un entorn degradant o ofensiu, en la prova per part de l’ocupador que en aquesta situació concorre una «mínima justificació racional», doncs, en un altre cas, es violarà el dret fonamental.
En conclusió, aquesta sentència té gran transcendència i és altament recomanable perquè tanca un autèntic i didàctic estudi de la figura de l’assetjament psicològic i les variants d’assetjament.
Es tracta d’un gran canvi conceptual i jurídic sobre el tipus i el concepte d’assetjament moral en el treball. Un canvi digne d’anàlisi profund, per la part que ens toca, respecte a la marginació professional per motiu de tenir una discapacitat.
Associacions per la Integració laboral 
Deixa un comentari