Última hora

Quart comunicat: Aportacions d’AILMED sobre el nou Projecte de decret de segona activitat

Recentment se’ns va comunicar de part de la Sub-direcció general de Recursos Humans (SGRH) que, en atenció a la proposta del nou decret de regulació de la situació administrativa especial de segona activitat i del manteniment de les aptituds psicofísiques en el cos de Mossos d’Esquadra, presentada el dia 6 de juliol, es prepararà un segon esborrany de proposta, que es trametrà el dia 23 de juliol, a partir de totes les aportacions que s’hagin fet al respecte.

Se’ns va comunicar que la nostra Associació podia adreçar aportacions per escrit fins el dia 22 de juliol.

A partir d’aquí, es realitzarà una nova convocatòria per celebrar una sessió extraordinària de la Comissió permanent de segona activitat (COPSA) de debat monogràfic sobre la proposta de decret i que tindrà lloc presencialment el dimarts dia 28 de juliol.

En aquest comunicat us fem arribar el document amb les aportacions sobre el nou Projecte de decret de segona activitat que ha fet arribar per escrit a la SGRH la nostra Associació i us oferim el seu contingut transcrit en aquest post.

 

Aportacions sobre el nou Projecte de decret de segona activitat

D’entrada hem d’afirmar molt clarament que no estem d’acord amb el nou Projecte de decret pel qual es modifica la regulació de la situació administrativa especial de segona activitat i es regula el manteniment de les aptituds psicofísiques en el cos de Mossos dEsquadra.

No podem deixar de destacar que no és el moment adequat per endegar aquest projecte, no es pot negar que, entre altres qüestions, el moment social de pandèmia tan complicat que vivim i la imminència de pròximes eleccions, està provocant que el projecte es vulgui desenvolupar a correcuita. No es pot accelerar d’aquesta manera un text que no oblidem tracta de drets  de persones amb discapacitat, persones que tenen en la seva vida el trasbals d’una disminució psicofísica per una malaltia o un accident, i creiem que és una qüestió que s’hauria de tractar amb una cura exquisida. Sobretot per procurar a aquestes persones la dignitat i l’atenció que es mereixen, cosa que creiem que no es persegueix, sinó més aviat propiciar que l’INSS retiri prestacions a persones amb discapacitat o impedir que les tinguin.

I és que aquest és el motor que estem convençuts que engega aquest projecte, i és una motivació que reflecteix, com a mínim, un tarannà amb molt poca ètica i moral. No s’observa la realització de cap esforç per tal de superar barreres actitudinals respecte a la discapacitat en aquest cos, que n’hi ha. Cal lluitar contra l’estigma i els prejudicis contra les persones amb discapacitat, que són percebudes com una càrrega per al cos i per a la societat en general.

Ni una sola mesura en aquest projecte per crear consciència al cos sobre els drets que assisteixen a les persones amb discapacitat en virtut de la Convenció Internacional de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. No és d’estranyar, ja que, encara que resulta que al cos es realitzen calendaris solidaris, ni un sol any s’ha fet cap acte en aquest departament el dia internacional de les persones amb discapacitat malgrat tenir moltes treballant al cos.

El nou projecte no resol res que no es pugui fer amb lactual Decret 246/2008, de 16 de desembre, de regulació de la situació administrativa especial de segona activitat en el cos de Mossos dEsquadra, tot i que no considerem adient laplicació i interpretació de lactual decret que fa lAdministració, o millor dit alguns funcionaris del Departament i de la Direcció General, i també alguns comandaments i membres del cos de mossos desquadra.

Primer de tot, encara que sembli una cosa òbvia, seria adient saber què es vol. I és que se’ns diu que es pretenen solucionar una sèrie de “problemes” amb la iniciativa i no deixar a ningú enrere, però és del tot impossible solucionar cap problema quan no sindica quins problemes són.

De totes maneres, creiem que el punt de partida per solucionar qualsevol possible problema no està en un nou decret sinó que està en la mateixa Llei 10/1994, que va servir per regular lactual Decret de segona activitat. És evident que si la llei no està adaptada a les normes Internacionals i Europees, sobre drets de persones amb discapacitat, difícilment ho estarà qualsevol decret que la desenvolupi. És obvi que no es pot començar la casa per la teulada, el que ha de fer un decret és desenvolupar la llei, no afegir contingut a la llei, fins al punt que en alguns punts desvirtuen la llei i quasi que es vol substituir al legislador en algunes qüestions.

Si sabem què es vol, com i quan, s’hauria de canviar la llei de policia en relació amb, per exemple, el passi per edat, els graus d’incapacitat que poden passar a segona activitat, poder fer funcions de segona activitat en llocs que no siguin comissaries o altres departaments (perquè una cosa és dir-ho, però si no està per llei…), etc.

Només començar a llegir el text del projecte presentat, en relació amb el preàmbul, està molt bé que es citi la Convenció Internacional de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, però s’ha de saber com aplicar-la. No basta amb esmentar-la sinó que creiem que no s’aplica al decret, sobretot quant a ajustos raonables, uns ajustos que segons la Convenció en el cas de la feina s’aplica des del moment que surts de casa per anar a treballar.

El projecte de decret no distingeix entre persones amb plaça adaptada, persones que tinguin una incapacitat permanent i les que no la tinguin. Per exemple, quan es parla dassignació de les places, concursos de trasllats, del tribunal mèdic, etc., no hi ha distinció. No és el mateix tenir una incapacitat permanent que no tenir-la, sobretot quant a ajustaments raonables, i en canvi el decret ho barreja tot sense contemplar les necessitats específiques de cada persona amb discapacitat.

La capacitat de la persona hauria de ser valorada en funció del lloc de segona activitat a exercir, lloc que haurà de tenir en compte el dret als ajustaments raonables i mesures daccessibilitat que siguin precises per garantir la igualtat i no discriminació en lexercici daquest dret, amb les modificacions i adaptacions necessàries i adequades de lambient físic, social i actitudinal a les necessitats específiques de les persones amb discapacitat.

Els ajustos raonables han de realitzar-se des del moment en què una persona amb discapacitat requereixi accedir a situacions o entorns no accessibles, o vulgui exercir els seus drets. Els ajustos raonables són sol·licitats sovint, encara que no necessàriament, per la persona que requereix l’accés o els representants d’una persona o un grup de persones facultats per a fer-lo.

Els ajustos raonables han de negociar-se amb el sol·licitant o els sol·licitants. En determinades circumstàncies, els ajustos raonables realitzats passen a ser un bé públic o col·lectiu. En altres casos, només beneficiaran als qui els sol·liciten. L’obligació de realitzar ajustos raonables és una obligació reactiva individualitzada, que ha d’atendre’s des del moment en què es rep una sol·licitud d’ajustos. Els ajustos raonables exigeixen que el garant dels drets entauli un diàleg amb la persona amb discapacitat. És important assenyalar que l’obligació de proporcionar ajustos raonables no es limita a situacions en què una persona amb discapacitat hagi demanat un ajust o en què es pugui demostrar que el garant dels drets en qüestió era conscient que aquesta persona tenia una discapacitat. També s’aplica quan el possible garant dels drets hauria d’haver-se donat compte que la persona en qüestió tenia una discapacitat que tal vegada obligava a realitzar ajustos perquè aquesta pogués superar obstacles a l’exercici dels seus drets.

La justificació de la denegació d’un ajust raonable ha de fonamentar-se en criteris objectius, i ha d’analitzar-se i comunicar-se oportunament a la persona amb discapacitat que requereixi l’ajust.

Si el lloc de treball no és accessible, les persones amb discapacitat no poden gaudir de manera efectiva dels seus drets al treball i a locupació, establerts en larticle 27 de la Convenció. Per consegüent, els llocs de treball han de ser accessibles, com sindica de manera explícita en larticle 9, paràgraf 1 a). La negativa a adaptar el lloc de treball constitueix un acte prohibit de discriminació per motiu de discapacitat. A part de laccessibilitat física del lloc de treball, les persones amb discapacitat necessiten transport i serveis de suport accessibles per a arribar a aquest.

De la definició d’una persona amb discapacitat que fa al seu article 1 la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat sextreu que tota persona que hagi passat a segona activitat per motiu de disminució de la capacitat (discapacitat) per a complir el servei ordinari, és una persona amb discapacitat, i està emparada per aquest article 1 de la Convenció.

Tanmateix, el reconeixement duna incapacitat permanent és un plus afegit a una disminució psíquica o física. En relació amb les funcions, també hauria dhaver-hi diferències, no poden ser mai les mateixes funcions per a uns i els altres. Shauria de partir de la base de què una persona amb incapacitat permanent no tindria per què portar uniforme, com tampoc qualsevol funcionari amb una arma retirada no hauria danar duniforme. A més, considerem que la persona que tingui una resolució de lINSS no tindria per què passar un tribunal de segona activitat.

Hi ha un article que parla sobre treballar fora del cos, lògicament persones amb una incapacitat permanent o certes patologies psíquiques o de mobilitat haurien de poder fer sense problemes la feina en altres edificis o, fins i tot, en altres departaments de la Generalitat de Catalunya. Aquestes qüestions es nomenen però no es defineixen, no es diu ni com ni quan ni qui ho decidirà. Trobem un perjudici no poder escollir.

Sobre la Disposició transitòria segona, no ho trobem correcte, shauria de tramitar en relació amb la seva sol·licitud, és a dir, com a tècnic de suport no policial. A més, aquestes persones van ser donades de baixa del cos, no estan rebent una nòmina, ni estan dalta a la tresoreria. En comptes daixò, el que shauria de fer és tramitar-ho urgentment.

Hi ha diferències entre escales. No trobem correcte aquests tipus de distincions. Si parlem dajustos raonables, shaurien de fer en funció de les patologies. Les adaptacions no poden tenir com a paràmetres les escales, sinó els ajustaments raonables que shan de realitzar amb relació a la discapacitat, els criteris sempre haurien de ser dacord amb el funcionari i les necessitats específiques de cada persona amb discapacitat.

Tampoc estem d’acord amb què es desenvolupi en aquest decret l’article 44 de la Llei 10/94. Seria molt més lògic i adient desenvolupar-ho en el decret de provisió de llocs de treball. L’article 20 que desenvolupa lart 44 de la llei no és acceptable.

En relació amb el tribunal mèdic (articles 14 a 18), no podem acceptar el que s’està regulant aquí. Partint de la base que es nomena la Convenció, la discapacitat s’ha de veure des de l’àmbit social i integrador, el fet de veure-ho com un tema mèdic no és estar adaptat a la Convenció.

Al text del projecte de decret la paraula “discapacitat” apareix 5 vegades, la paraula ajustos apareix 3 vegades, la paraula “dignitat” apareix 0 vegades, mentre que les paraules “mèdic, “mèdica” i “mèdiques” sumades apareixen 93 vegades. És bastant significatiu.

Per cert, el terme dignitat” apareix en la Convenció que s’esmenta al preàmbul del projecte de decret amb més freqüència que en cap altra convenció de drets humans de les Nacions Unides.

No podem acceptar normativa que estigui basada en el model mèdic de la discapacitat, ja que tracta a les persones des de labsolutització de les deficiències i no des de les capacitats i lequiparació, cosa que es pot donar per la manca dadaptació a la Convenció de lONU sobre els drets de les persones amb discapacitat.

La Convenció suposa l‘erradicació del model mèdic de la discapacitat que justificava l’exclusió de la persona per raó de la seva discapacitat, i enfront d’aquest model propugna el model de drets humans. No obstant això, aquest canvi de paradigma de la Convenció, donades les inèrcies i que la majoria de la normativa i pràctica estan assentades en el model anterior de la discapacitat, requereixen, com bé estableix la Convenció d’un procés de capacitació que ajudi al personal al servei de l’Administració a entendre el canvi de paradigma, i així es pugui assegurar el respecte als drets des de la Convenció i la seva aplicació en cas de conflicte normatiu.

En aquest sentit apunta el Comitè sobre els drets de les persones amb discapacitat de Nacions Unides en les seves observacions. Al Comitè li preocupa el fet que les lleis i polítiques dels Estats part continuïn considerant la discapacitat des de la perspectiva del model mèdic o de beneficència, a pesar que aquests models són incompatibles a la Convenció. L’ús persistent d’aquests paradigmes impedeix reconèixer a les persones amb discapacitat com a plens subjectes de dret i titulars de drets.

Els models mèdics o individuals de la discapacitat impedeixen que s’apliqui el principi d’igualtat a les persones amb discapacitat. En el model mèdic de la discapacitat no es reconeix a les persones amb discapacitat com a titulars de drets, sinó que aquestes queden reduïdes” a les seves deficiències. En aquests models es considera la norma dispensar un tracte diferencial o discriminatori a les persones amb discapacitat i excloure-les, i aquesta actitud es legitima mitjançant un enfocament de la discapacitat basat en la perspectiva mèdica.

El model de discapacitat basat en els drets humans reconeix que la discapacitat és una construcció social i que les deficiències no han de considerar-se un motiu legítim per a denegar o restringir els drets humans. Segons aquest model, la discapacitat és un dels diversos estrats d’identitat. Per tant, les lleis i polítiques de discapacitat han de tenir en compte la diversitat de persones amb discapacitat.

Així, els articles 14, 15, 16, 17 i 18 no són acceptables. La qüestió s’hauria de tractar amb equips multidisciplinaris similars a, per exemple, els que poden tenir en el Departament de benestar i família.

És inadmissible totalment, com en l’actual decret, que pugui estar en un tribunal de segona activitat membres de la Sub-direcció General dAvaluacions Mèdiques (SGAM). Amb sinceritat, ens sembla un text pensat per evitar que es puguin reconèixer incapacitats permanents, tal com passa en l’actualitat. A més, hem d’afegir que el tracte que reben els funcionaris quan passen per l’SGAM, en un tant per cent molt elevat és bastant despòtic.

Repetim, hauria de ser una comissió multidisciplinària en la qual la persona, el funcionari afectat, pugui entrevistar-se amb aquesta comissió, acompanyat si ell vol.

Posarem un exemple de coses inconcebibles, l’article 17.2.a):

“Quan el tribunal mèdic consideri que la disminució de laptitud psicofísica de la persona funcionària lincapacita de manera permanent per a tot tipus de feines, sol·licitarà a la Sub-direcció General dAvaluacions Mèdiques linici de lexpedient dincapacitat permanent absoluta o gran invalidesa, segons escaigui.”

Quan un tribunal intern del cos ho consideri sol·licitarà a la SGAM que iniciï un expedient una incapacitat permanent? El mateix tribunal format també per la SGAM sol·licitarà a la SGAM? On està aquí la protecció de dades? Repetim,  inconcebible i inadmissible. Els serveis mèdics de les empreses no poden sol·licitar incapacitats permanents per manca de legitimitat, aquí es vol fer per decret?

Tampoc estem d’acord amb el contingut de l’article 24 sobre un grup especial de recolzament, ja que no soluciona res i tampoc és adient regular-ho en aquest decret. Sembla com una eina més de control. Ja tenim alguna cosa semblant, però a l’hora de la veritat diuen als funcionaris que no poden fer cap informe.

No es contempla res sobre els funcionaris que tenen fills amb discapacitat a càrrec puguin adaptar les seves jornades i el seu lloc de treball, és a dir, uns ajustaments raonables que no haurien de suposar cap mena de problema.

En un cos especial de funcionaris com el de Mossos dEsquadra, amb horaris a torns amb moltes variacions, on es treballen nits o caps de setmana, sembla que no es volen buscar solucions que vetllin pels drets de fills amb discapacitat. No és complicat, és una qüestió de voluntat, hi ha molts llocs al cos on es gaudeixen dhoraris estables, sense nits ni caps de setmana i susceptibles de tenir un horari adaptat, que estan ocupats per mossos/es que no tenen fills amb discapacitat.

Tal com va establir el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees (Gran Sala), en el Cas S. Coleman contra Attridge Law. Sentència de 17 juliol 2008, la prohibició de discriminació directa no és exclusiva pel mateix fill/a amb discapacitat, sinó que també protegeix el treballador que és el seu progenitor si la discriminació és per motiu de la discapacitat del fill/a.

I tal com estableix la Convenció, la discriminació per motius de discapacitat” inclou totes les formes de discriminació, entre elles la denegació dajustaments raonables. Els funcionaris que tenen fills amb discapacitat a càrrec haurien de tenir uns ajustaments raonables i, perquè no, es podrien regular en aquest decret.

En conclusió, en virtut de la Convenció Internacional de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, els Estats parts tenen l’obligació de respectar, protegir i fer efectiu el dret de totes les persones amb discapacitat a la igualtat i la no discriminació. En aquest sentit, els Estats part han d’abstenir-se de tota acció que discrimini les persones amb discapacitat. En particular, hauran de modificar o derogar lleis, reglaments, costums i pràctiques existents que constitueixin discriminació contra aquestes persones. Per tant, davant les múltiples deficiències que conté el projecte de decret ens veiem en l’obligació d’exigir que es retiri el projecte presentat en la seva totalitat.

Per altra banda, respecte al passi a la segona activitat per raó de l’edat, hem de manifestar en primer lloc que no es pot acceptar que s’obligui el funcionari a comprometre’s a demanar la jubilació anticipada, i molt menys quan el Decret corresponent del Ministeri de treball i Seguretat Social no ha estat a hores d’ara posat a exposició pública. En segon lloc, el que s’hagi d’adequar s’ha de fer concretament amb una modificació de la Llei 10/1994, d’11 de juliol.

Per acabar, hem de dir que en aquest escrit es reflecteixen els sentiments, les preguntes, els comentaris que ens arriben de molts funcionaris, sobretot d’aquells als quals afecta en major grau el projecte esmentat.

El rebuig al projecte dintre del personal amb una discapacitat és quasi total, tant del personal que està en segona activitat, descontents de tal com s’aplica, com dels tècnics de suport pels retards en les incorporacions i els canvis de lloc.

El text pot contenir algunes coses positives, però que no són de prou entitat per a poder salvar alguna part d’aquest. Per una adaptació correcta als Drets de les Persones amb Discapacitat el camí no comença per un nou decret, s’hauria de començar per adaptar la Llei 10/1994, d’11 de Juliol.

 

Seguiran més comunicats. Si us plau, feu córrer aquest comunicat i pengeu-lo als serveis. Gràcies pel vostre suport.

About AILMED (540 Articles)
L'Associació per la Integració Laboral - Mossos d'Esquadra amb Discapacitats (AILMED), defensa la integració laboral amb igualtat i sense discriminació dels mossos/es d'esquadra que tinguin una discapacitat sobrevinguda perquè puguin realitzar altres funcions dintre del cos o en altres llocs de l'administració.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: