Dia Nacional de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, però en realitat s’entén quin és el seu missatge més important?

El 3 de maig és el Dia Nacional de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat.  

Recordem que el 3 de maig de 2008 va entrar en vigor aquesta Convenció a l’estat espanyol, passant a formar part del seu ordenament jurídic.

Ja us vam oferir un post explicant què és una persona amb discapacitat, però ara us oferim un anàlisi molt concret sobre el concepte de discapacitat en la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Què ens està dient la Convenció? Quin és el seu missatge? Quina és la seva idea principal? Què pretén aconseguir?

És absolutament cabdal entendre el que vol transmetre la Convenció als estats part que la van signar i dels quals forma part del seu dret intern.

En el preàmbul de la Convenció s’afirma que la discapacitat és un concepte que evoluciona. No obstant això, es fa ressò d’un model social de la discapacitat, ja que aclareix que la discapacitat resulta de la interacció entre les persones amb deficiències i les barreres externes que eviten la seva participació en la societat (paràgraf e) del preàmbul).

Des d’aquesta perspectiva, el marc que es recull en la Convenció es basa en l’enteniment que l’entorn extern i les actituds que el configuren són els factors que exerceixen un paper cabdal en l’establiment de la circumstància denominada “discapacitat”. Això contrasta marcadament amb el model mèdic de discapacitat, que, per contra, es basa en el concepte del “cos malalt”, segons el qual la discapacitat és el resultat manifest d’una deficiència física, mental o sensorial de la persona.

Tenint en compte aquest enfocament, el concepte de “discapacitat” no pot ser rígid, sinó que depèn de l’entorn imperant i varia segons la mena de societat.

Encara que reconeix que la discapacitat és un concepte que evoluciona, la Convenció fa clarament seva la idea de què es tracta d’una construcció social quan afirma que la discapacitat “resulta de la interacció entre les persones amb deficiències i les barreres degudes a l’actitud i a l’entorn que eviten la seva participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres”.

L’entorn extern i les actituds que el configuren són els factors que exerceixen un paper cabdal en l’establiment de la circumstància denominada “discapacitat”.

D’acord amb aquesta idea, la Convenció no conté una definició tancada de qui són les persones amb discapacitat, sinó que assenyala que “inclouen” a aquelles que tinguin deficiències físiques, mentals, intel·lectuals o sensorials a llarg termini que, en interactuar amb diverses barreres, puguin impedir la seva participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres (article 1: Propòsit).

Alguns elements importants que cal tenir en compte són els següents:

a) La discapacitat com a concepte que evoluciona i no com a concepte immutable. En la Convenció es reconeix que la “discapacitat” és un concepte que evoluciona i que té el seu origen en barreres degudes a l’actitud i a l’entorn. Per consegüent, el concepte de la “discapacitat” no és rígid i pot adaptar-se a l’entorn imperant en una determinada societat (el centre d’atenció serà el tipus de barreres degudes a l’actitud i a l’entorn existents en les diferents societats i els mitjans per a eliminar tals barreres).

b) La discapacitat no és un problema mèdic, sinó una interacció entre una deficiència i el seu entorn. El centre d’atenció de la Convenció no és la discapacitat com a problema mèdic; per a la Convenció, les persones passen a tenir una discapacitat quan col·lideixen amb un entorn desfavorable o inaccessible. Les persones amb discapacitat no necessiten ser “curades” abans d’accedir a un determinat entorn (la societat), sinó que és l’entorn el que ha d’estar uniformement obert a tots els seus membres. Per a això, han d’eliminar-se les barreres generades per actituds i per l’entorn a fi de que cada persona pugui participar activament i gaudir de tots els seus drets.

c) La Convenció abasta tots els tipus de discapacitat. La Convenció no es limita a persones concretes, sinó que inclou a les persones amb discapacitats físiques, mentals, intel·lectuals i sensorials a llarg termini. La utilització de la paraula “inclouen” en l’article 1 pot, doncs, fer extensiva l’aplicació de la Convenció a totes les persones amb discapacitat, com, per exemple, les persones amb discapacitat a curt termini o les persones a les quals es consideri part de tals grups.

d) Es classifica a les barreres i no als éssers humans. El fet de classificar a una persona pot ser el primer pas cap a la seva exclusió i la violació de la seva dignitat inherent. La Convenció no impedeix la utilització de definicions en la legislació nacional; les definicions poden ser particularment necessàries en alguns àmbits, com el de l’ocupació o el de la seguretat social. L’important és que les definicions que orientin les polítiques i lleis es facin ressò del model social de la discapacitat, en el sentit que el problema que enfronta una persona amb discapacitat es mesura en funció de les barreres existents i no en funció de la categoria o el percentatge de deficiència.

L’enfocament de beneficència o mèdic respecte de la discapacitat ha de ser substituït per un enfocament social de drets humans.

La referència expressa a barreres externes a la persona com a factors constitutius de la discapacitat representa un important pas per a apartar-se dels conceptes que equiparen la discapacitat amb les limitacions funcionals.

La Convenció no nega l’existència de deficiències físiques, mentals, intel·lectuals o sensorials (art. 1); el que rebutja és un enfocament que limiti o exclogui la plena participació de les persones amb discapacitat en la societat a causa de tals deficiències. Per contra, la deficiència (el límit o la restricció) ha de trobar-se en les diferents barreres, que poden incloure barreres físiques, encara que també actituds que es plasmin en legislació i polítiques discriminatòries.

La ignorància de la discapacitat pot ser nociva, raó per la qual un dels principals objectius de la Convenció és aconseguir una àmplia presa de consciència.

La idea principal que subjau en la Convenció és que l’enfocament de beneficència o mèdic respecte de la discapacitat ha de ser substituït per un enfocament social de drets humans. Si es compren aquesta idea, es pot comprendre la totalitat de la Convenció i el que aquesta pretén aconseguir.

S’entén o no s’entén?

*Font:  Nacions Unides (Guia de formació sobre la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat i el seu Protocol facultatiu)