Feminisme imprescindible, discapacitat insostenible

Als mossos d’esquadra la inversió de recursos i efectius és imprescindible per la igualtat de gènere, mentre que per la discapacitat es planteja com a insostenible.

Els mitjans de comunicació han fet ressò de què els Mossos d’Esquadra reorganitzaran la seva estructura interna per donar més pes a la unitat d’Igualtat i Equitat. El departament d’Interior parla d’equiparar l’òrgan dedicat a impulsar les polítiques d’igualtat de gènere dins del cos a les tres àrees ja existents i d’una major inversió de recursos i efectius, en una aposta per refermar la perspectiva de gènere al cos.

Segons es diu, l’escalada jeràrquica de la unitat d’Igualtat i Equitat dels Mossos és una de les propostes del Departament d’Interior i de la Direcció General de la Policia per reflectir un compromís institucional envers les polítiques de gènere.

Al respecte, Interior i representants del Consell de la Policia han signat recentment un acord, definit com “històric”, amb 158 mesures per assolir la igualtat efectiva entre dones i homes en el si de l’organització. 

Segons les dades aportades, només el 21% de la plantilla de Mossos d’Esquadra són dones i el Departament d’Interior posa en marxa una mesura per reservar un 40% de places per a dones en les pròximes convocatòries d’accés. 

Feminisme sí, discapacitat també

Al mateix temps, l’administració interpreta que el model de gestió d’integració de persones amb discapacitat amb una incapacitat permanent total, que representen un 2% del cos, està esgotat i és insostenible.

Està esgotat i és insostenible perquè, segons diuen, hi ha hagut un increment exponencial.

El 98% del cos no té una incapacitat permanent total,  on està el creixement exponencial?

Amb un 2% del cos la integració d’aquestes persones està esgotada i és insostenible?

És evident que no interessa una major inversió de recursos i efectius per la integració d’aquestes persones amb discapacitat, com es fa amb les polítiques d’igualtat de gènere.

Refermar la perspectiva de la discapacitat al cos no mereix fer cap aposta. Aquesta és la crua realitat. Aquest és l’exemplar compromís institucional envers les polítiques de discapacitat.