Com es pot donar suport a la Direcció General de la Policia perquè pugui fer aquestes barbaritats amb persones amb discapacitat al cos de mossos d’esquadra?

Posted on 15 de Març de 2022 per AILMED in Comunicats, Mossos d'Esquadra // 0 Comments

Hem assistit a la sessió ordinària de l’11 de març de la Comissió Permanent de Segona activitat de mossos d’esquadra (COPSA).

De tot el que es va parlar durant més de dues hores en aquesta reunió destacarem diverses qüestions:

1.- Dades.

En síntesi, direm que en segona activitat hi ha 463 persones, 244 per edat i 219 per causes mèdiques. Hi ha 67 expedients en tràmit per passar a aquesta situació.

Amb relació a les 219 persones en segona activitat per causes mèdiques, són persones que passen a aquesta situació per disminució de les capacitats (discapacitat) i hem de tenir en compte que són persones amb discapacitat emparades per l’article 1 de la Convenció. Per altra banda, hem de dir també que entre aquestes 219 persones es “camuflen” com a segona activitat algunes possibles incapacitats permanents en detriment dels drets del treballador.

Quant a tècnics de suport no policial hi ha 350 persones amb discapacitat que treballen en aquestes places. Tenim 320 tècnics de l’escala bàsica, 29 tècnics de l’escala intermèdia i 1 tècnic de l’escala superior. De les darreres 80 places, que segons l’administració queden disponibles, s’han ocupat 36 places i a hores d’ara tenim 20 expedients en tràmit, 11 d’ells pendents de modificació de la RLT i 9 en tràmit de recerca del lloc de treball.

Per tant, de les darreres 80 places quedarien 24 llocs. Faltaria detallar per localitats quins són exactament aquests 24 llocs.

2.- Limitació de places.

Davant la qüestió sobre què s’aplicarà a aquestes persones amb discapacitat si quan s’acabin aquestes 80 places de tècnic de suport no policial encara no hi hagi aprovada la modificació de decret de segona activitat, l’administració espera que això no passi, intentaran que s’aprovi abans la modificació del decret.

Al fil d’aquesta qüestió, va sortir a la reunió que aquestes persones poden “renunciar a la incapacitat” i què es demanin la segona activitat. És inadmissible.

Primer de tot, no entenem com s’ha de fer per renunciar a una incapacitat i tampoc comprenem com es pot demanar a una persona amb una incapacitat que renunciï a la seva condició perquè la deixin treballar.

En tot cas, el que s’hauria de fer és exigir a l’administració que respecti el dret al treball d’aquestes persones, no?

Quan es parla en aquests termes, insinuant que si vols treballar i no tenir problemes has de renunciar al teu dret de tenir reconeguda una incapacitat, queda constatat que s’estan trepitjant els drets d’aquestes persones.

El problema és que s’obliden, o no volen veure, que la discapacitat la tindran igual, se’ls reconegui o no, no es pot evitar que la tinguin si la tenen, i se’ls ha d’adaptar la plaça igual.

Però la qüestió aquí és com es pot donar suport a l’administració perquè pugui fer aquestes barbaritats amb persones amb discapacitat, tot acceptant la martingala de què la integració d’aquestes persones és insostenible i que ja només donaran els darrers 80 llocs.

Com es pot donar suport i permetre això en un cos que s’abandera amb la igualtat i el feminisme i del qual el conseller d’Interior diu que ha de ser un reflex de la societat?

3.- Ajustaments raonables i accessibilitat per a persones amb discapacitat que no poden conduir, que tenen limitades les capacitats per conduir o que tenen altres patologies que s’hagin de tenir en compte a l’hora d’assignar una plaça.

Fruit de donar suport a què ja només donaran els darrers 80 llocs de tècnic de suport no policial sorgeix per part dels sindicats la problemàtica plantejada a la reunió sobre places que van quedant i que es donen lluny del domicili o lloc de treball on es tenia la plaça abans.

Hi ha persones amb discapacitat que no poden conduir, que tenen limitades les capacitats per conduir o que tenen altres patologies que s’hagin de tenir en compte a l’hora d’assignar una plaça.

És intolerable que la resposta sigui que hi ha transport públic. La resposta de l’administració implica dir que les possibles limitacions a la conducció o patologies d’aquestes persones amb discapacitat només s’han de tenir en compte respecte al lloc de treball a assignar però no pels desplaçaments fins a la feina.

L’administració diu que no es poden fer excepcions, que s’aplica el que es va acordar, que vigilància de la salut han d’aplicar els criteris en relació amb la feina i funcions i no poden entrar a valorar el tema de la conducció privada o el tema de desplaçament entre domicili i lloc de treball.

Volem recordar que si hi ha un accident in itinere, en un desplaçament de casa a la feina o a l’inrevés, estem parlant un accident laboral. Per tant, no entenem com no es poden tenir en compte els trajectes in itinere.

No podem evitar preguntar-nos per què es va acceptar aquest tema de les darreres (i inamovibles) 80 places quan era evident que sorgirien aquests tipus de problemes.

Adjudicar un lloc de treball a hores de casa seva a una persona amb discapacitat que no pot conduir, que té limitades les capacitats per conduir o que té altres patologies que s’han de tenir en compte, podria ser sinònim de posar-li dificultats per a l’accés al treball i de denegació d’ajustaments raonables.

Evidentment, per aquestes persones amb discapacitat en concret no es pot dir que el lloc de treball sigui accessible. L’accessibilitat no comença a la porta de la feina, a part de l’accessibilitat física del lloc de treball, aquestes persones amb discapacitat necessiten arribar a aquest i, amb les limitacions i patologies que tinguin, és evident que necessitin un ajustament raonable des que surten de casa fins a arribar a la feina (Observació general núm. 2 (2014) sobre accessibilitat de Nacions Unides).

Els ajustaments raonables han de negociar-se individualment. Els ajustaments raonables exigeixen que el garant dels drets entauli un diàleg amb la persona amb discapacitat (Observació general núm. 6 (2018) sobre la igualtat i la no discriminació de Nacions Unides).

Tanmateix, aquesta obligatorietat de què aquestes persones s’adaptin a la plaça que l’administració digui en el lloc que digui, en comptes d’adaptar la plaça a la persona segons les seves patologies, dificulta o impedeix directament que els ajustaments raonables puguin negociar-se amb el sol·licitant de la plaça.

Si el lloc de treball no és accessible, les persones amb discapacitat no poden gaudir de manera efectiva dels seus drets al treball i a l’ocupació, establerts en l’article 27 de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (article 9, paràgraf 1 a).

La negativa a adaptar el lloc de treball constitueix un acte prohibit de discriminació per motiu de discapacitat. La “denegació d’ajustaments raonables”, segons l’article 2 de la Convenció, constitueix discriminació si es deneguen les modificacions i adaptacions necessàries i adequades.

Queda dit.

4.- Segona activitat.

Destaquem alguns punts:

Sobre el catàleg de llocs segona activitat, i amb relació a una ordre que es va elaborar el 2009 en la qual es detalla quines funcions es poden realitzar en segona activitat, es va posar de manifest a la reunió que el fet d’estar en segona activitat comporta realitzar aquestes funcions i la formació corresponent per poder realitzar-les.
Amb relació a la segona activitat per tema mèdic, es comenta que a l’hora de crear les places no es tenen en compte les patologies. La resposta és que als llocs de treball no tenen per què saber-les. Nosaltres considerem que el lloc de treball s’ha d’adaptar a les patologies.
Es va posar de manifest que el 48% de les persones que sol·liciten plaça de segona activitat es queden al lloc de l‘especialitat i que es feia un informe d’idoneïtat per veure si la persona es podia quedar al lloc de l’especialitat. Hem de tornar a incidir que el funcionari hauria de tenir una còpia d’aquest informe, perquè té dret a no estar d’acord.
Continua pendent de definir les tasques i les funcions operatives i no operatives.
Es va parlar d’un concurs general, l’administració va dir de fer aportacions i no se n’ha fet cap.
Amb relació al tribunal de segona activitat hi ha confusió, s’ha dit al llarg de la reunió que és el tribunal de l’ICAM. Volem deixar clar que el tribunal de segona activitat no s’ha de confondre amb l’ICAM. Són coses molt diferents, si us plau, no confonem a la gent.
Volem destacar i deixar clar d’una vegada que els tècnics de suport no policial no estan reconeguts per la Llei 10/1994 i no els és d’aplicació “l’Acord sobre nocturnitat, vals de roba, comandaments i mesures per a l’escala de Suport” que han firmat recentment els sindicats el 07-03-22. Els tècnics de suport no policial no estan a l’escala de suport del cos de mossos d’esquadra, aquesta escala està integrada per facultatius i tècnics (grups A i B).

5.- Jubilació anticipada de tècnics de suport no policial.

L’administració va rebre un correu electrònic com a resposta de la consulta a l’INSS al respecte. Segons la resposta que ens han compartit “amb independència de les funcions específiques que es realitzin, sempre que es continuïn desenvolupant funcions dins del Cos de funcionaris de carrera de Mossos d’Esquadra, seran d’aplicació els coeficients reductors de l’edat de jubilació”.

Però si es presten serveis fora del Cos, prestant serveis compatibles amb el seu estat, es quedaria fora de l’àmbit d’aplicació i no es podria jubilar anticipadament.

Entenem que si aquesta és la resposta de l’INSS, no podem estar d’acord. Les declaracions i aplicacions es fan amb un decret i no amb correus electrònics.

Si llegim atentament la “Disposición adicional vigésima bis. Coeficientes reductores de la edad de jubilación de los miembros del Cuerpo de Mossos d’Esquadra”, Punt 2, paràgraf 3, introduïda a la Llei de la Seguretat Social:

“Asimismo, mantendrán el derecho a estos mismos beneficios quienes habiendo alcanzado la edad de acceso a la jubilación que en cada caso resulte de la aplicación de lo establecido en el apartado 1 de esta disposición adicional cesen en su actividad como miembro de dicho cuerpo, pero permanezcan en alta por razón del desempeño de una actividad laboral diferente, cualquiera que sea el régimen de la Seguridad Social en el que por razón de ésta queden encuadrados.”

Aquí queda clar que pot tothom, està claríssim que es pot. Per tant, la resposta de l’INSS és totalment contradictòria amb la llei.

Nosaltres defensarem a qui vulgui jubilar-se anticipadament, com aquell que vulgui perllongar l’edat de jubilació, tal com marca la Llei de la funció pública (RDL 5/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de l’EBEP, article 67, apartats 1, 3 i 4)

Quan tinguem l’informe definitiu que vagi dirigit a la Generalitat de Catalunya tindrem el dret de fer al·legacions al respecte.

Amb relació a la cotització addicional del treballador sobre la base de cotització per contingències comunes, en relació amb l’avançament de l’edat de jubilació dels membres del cos de mossos d’esquadra, que s’està aplicant a tothom de manera indiscriminada hem de dir (i així ho reflectirem en les al·legacions) el següent:

La jubilació anticipada per raó de l’activitat se sol·licita de forma VOLUNTÀRIA. Si no se sol·licita, el treballador pot continuar treballant. Però el coeficient reductor, que és com una penalització, resulta que se li fa pagar a la resta de treballadors, quan la lògica de la voluntarietat és que se li descomptés de la pensió a l’interessat.

Tant la jubilació anticipada com allargar l’edat de jubilació són opcionals i voluntàries. S’ha de poder escollir i no té sentit que es contraposin. Si el que es vol és allargar l’edat de jubilació, no es pot penalitzar amb una altra opció que és voluntària, és a dir, per una banda rebre els beneficis de retardar l’edat de jubilació i per l’altra s’apliqui alhora una cotització addicional per jubilació anticipada.

Amb la cotització addicional del treballador sobre la base de cotització per contingències comunes, en relació amb l’avançament de l’edat de jubilació dels membres del cos de mossos d’esquadra, es penalitza i s’obliga a assumir econòmicament un dret que no es té l’obligació d’exercir, ja que es pot escollir els beneficis de perllongar l’edat de jubilació.

Si és un dret, però no una obligació, el fet de no exercir-lo i escollir altra opció no pot perjudicar a uns per tal de beneficiar a uns altres. Cadascú que es pagui la seva “festa”.

El funcionari que el dia d’avui tingui clar que exercirà el dret a jubilar-se anticipadament, que pagui la cotització addicional amb els requisits i condicions que es determinin reglamentàriament. El funcionari que el dia d’avui tingui clar que exercirà el dret a retardar la seva jubilació no hauria de pagar aquesta cotització addicional. En tot cas, si arribat el moment es vol canviar d’opció, el treballador hauria de poder regularitzar-ho amb la Seguretat Social.