Última hora

Marta, la primera mosso d’esquadra transsexual, deixa la policia i se’n va a la Xina: «m’han apallissat els meus propis companys»

El que us oferim avui no és una notícia sobre discapacitat en el cos de mossos d’esquadra. És sobre discriminació i transfòbia, però per a nosaltres hi ha moments en els quals podríem intercanviar un motiu per l’altre, perquè coneixem casos de persones amb discapacitat que se senten o s’han sentit pràcticament igual que Marta i, per la part que ens toca, hem sentit profunda indignació en llegir aquesta notícia.

Les persones amb discapacitat en aquest cos també han d’aguantar unes certes actituds, uns certs prejudicis, que se les anul·li sistemàticament, tota mena d’obstacles en l’àmbit laboral.

Estem totalment d’acord amb Marta que el departament d’Interior s’omple la boca amb la tolerància, amb la igualtat, i elaborant actes de suport, en el nostre cas amb persones amb discapacitat de fora del cos, però a l’hora de la veritat en molts aspectes no es predica amb l’exemple amb les que treballen dins.

I, efectivament, la mateixa institució que hauria de vetllar de manera exemplar per aquestes persones, és la que els fa el buit, és la que permet, fins i tot incentiva, actituds de desprestigi cap a aquests col·lectius.

És molt trist que persones com Marta decideixin marxar del cos perquè ja no aguanten més. És una imatge penosa i lamentable.

Aquí teniu la notícia:

  • Va completar el seu trànsit el 2019; ara abandona el seu lloc, on assegura haver patit discriminació i transfòbia
  • «És un cos masclista, on encara escoltes alguns companys utilitzar ‘maricon’ i ‘travelo’ com a insults», denuncia

L’octubre del 2019, poc abans que comencés la pandèmia covid, Marta Reina concloïa el procés més important de la seva vida: la seva transició d’home a dona. Va néixer el 1970 i el van anomenar Santiago. 40 anys després, completava l’última operació del seu canvi de sexe. Es convertia així oficialment en la Marta, la primera agent transsexual de la història del cos de Mossos d’Esquadra.

Han passat tres anys des d’aleshores. I la vida de la Marta no ha discorregut tan plàcida com ella esperava. Especialment en l’àmbit laboral. De fet, està a punt d’abandonar la seva feina, la seva ciutat i fins i tot el seu país. Marta Reina, la primera mosso trans, deixa de ser policia autonòmica a Catalunya i marxarà a viure a la Xina ben aviat.

«Durant tot aquest temps he patit faltes de respecte importants. M’han fet el buit alguns dels meus propis companys, el meu propi equip. He hagut d’aguantar actituds masclistes i trànsfobes. M’han apallissat i m’han anul·lat per sistema», li explica la Marta a ‘El Periódico de España’, del grup Prensa Ibérica, enumerant les causes que han fet que prengui aquesta dràstica decisió.

És una tanca més en la gran cursa d’obstacles que ha suposat la seva vida. Des del minut u li ha tocat anar superant-los. No només per haver nascut en un cos equivocat, que també. No per haver sigut adoptada (o tutelada, perquè mai es va canviar els cognoms). És que, per exemple, va néixer esquerrana i la van intentar tornar destra a pals. «Al col·le em brunzien bastant amb el regle quan em veien escriure amb l’esquerra», recorda.

Per si no fos suficient, la Marta, que el 2002 encara era el Santiago, va optar per la via laboral més difícil: fer-se policia. Ingressar en un cos en el qual, segons ella mateixa confessa (perquè l’ha patit a les seves pròpies carns), hi ha sòlids reductes de discriminació i transfòbia amb què li va tocar lidiar, i que són els que l’han acabat obligant a virar radicalment el rumb de la seva vida.

Va acabar la seva última operació de reassignació de sexe l’octubre del 2019. Un procés que va iniciar pel seu compte el 2014 i que ha fet tant voltes com la seva pròpia vida. Marta Reina Izquiano va treure un llibre en el qual explica des d’aquells càstigs a l’escola per ser diferent i ajuntar-se amb les nenes, fins a una operació de canvi de sexe a Tailàndia que mai es va realitzar i es va acabar fent a Bellvitge (Barcelona).

DISCRIMINACIÓ

Acabar el trànsit semblava posar punt final a un dolorós procés que li ha costat moltes llàgrimes. Però després de concloure’l, van tornar els mateixos problemes. «He patit la discriminació a les meves pròpies carns. Quan encara no havia acabat el trànsit, no em deixaven canviar-me al vestuari de noies. M’exigien que tingués el DNI com a dona. Al final em van acabar destinant a Sala, que és un lloc on et dediques a atendre trucades telefòniques i si vas vestida de paisà no passa res. Tot això per evitar que entrés als vestuaris», li explica a aquest diari.

Quan finalment va obtenir el DNI amb la seva nova identitat, les coses no van canviar gaire. «m’he trobat molt masclirulisme. És un cos en el qual encara prevalen certes actituds. No és tothom, lògicament. Però sí que hi ha molta gent que encara té prejudicis. Principalment homes», recorda.

Així, després d’acabar el seu trànsit, es va reincorporar al seu lloc de treball, però no va trobar el suport que necessitava. «Em feien el buit constantment, en el meu propi equip. M’han arribat a deixar sola en un servei a l’aeroport mentre els meus companys anaven a prendre cafè. Estaven constantment vigilant-me i posaven en dubte les meves decisions. Jo soc experta en falsedat documental i un company ha arribat a dir-me durant una detenció que ell no m’ajudaria amb això perquè no se’n fiava».

«És un cos masclista, on encara escoltes alguns companys utilitzar ‘maricon’ i ‘travelo’ com a insults. A mi m’avergonyeix que després s’omplin la boca amb la tolerància i elaborant pamflets de suport a la comunitat LGTBI, si després a l’hora de la veritat continuen tenint actituds masclistes. El primer que haurien de fer és predicar amb l’exemple. La institució per si mateix té el poder i són les persones les que executen aquest poder per destruir. No es pot generalitzar, però de vegades és la mateixa institució la que hauria de vetllar perquè aquestes males actituds no proliferin», esgrimeix en conversa amb aquest diari.

ANUL·LADA

Des que va completar la seva última operació fins al principi de la pandèmia va passar una mica més de mig any, uns mesos que van ser crítics per a ella: «m’han bloquejat i anul·lat des de dins del meu propi equip. Hi ha vegades que tenim estones lliures. Ells, els meus companys més tòxics, es posaven a xafardejar i a posar verds altres companys, mentre jo em posava a estudiar. Per això també m’han cridat l’atenció, per portar el material d’estudi, era una persecució», denuncia.

«Jo he hagut de treballar el doble: d’una banda, fer la meva feina. De l’altra, justificar el que estava fent, que és una cosa que no li demanen a ningú més», sentencia. Tot això va fer que, a principis de la pandèmia, em donés una gran hòstia als soterranis de la meva pròpia vida. Vaig estar fatal i vaig arribar a la conclusió que havia de tocar el dos d’aquesta feina i d’aquest país. Perquè la discriminació no m’ha vingut només pel fet de ser transsexual, sinó per les meves idees polítiques. Jo anava a les llistes de Podem i això també m’ha passat factura. El cos hauria de ser apolític, però res més lluny de la realitat».

La qüestió és que, poc després que comencés la pandèmia, el seu cos va dir prou: «Estic de baixa per diversos problemes físics importants. El més gran, una infecció de ronyó. Però també vaig patir lumbàlgies i una sèrie de malalties que, sens dubte, em van venir per una qüestió mental. Fa dos anys que jo estudio medicina xinesa i allà m’he adonat de les conseqüències que té per al cos aguantar una pressió mental tan gran. Se’m va manifestar així i vaig demanar la baixa a mitjans del 2020».

EL SOMNI XINÈS

Durant aquest temps ha pogut reflexionar sobre el seu futur i ha decidit que la transició no seria l’últim canvi radical de la seva vida: «Jo adoro la Xina des que vaig visitar el país per primera vegada, el 2013. Quan vaig arribar a Xangai em vaig dir a mi mateixa que havia d’arrelar allà. Ja vaig estar casada amb una ciutadana xinesa i encara tinc un pis allà. M’encanta la seva gent i que en la seva societat hi ha moltes menys etiquetes».

Ara afronta els seus últims dies a Mossos d’Esquadra i planifica com serà la seva nova vida en el gegant asiàtic. «Jo tornaré per acabar allà les meves pràctiques de la universitat. Tinc uns estalvis per sobreviure un temps i em buscaré alguna feina mentre acabo de recuperar les nocions de l’idioma i concloc les meves pràctiques universitàries». Ho explica amb il·lusió, malgrat com és de complicat el seu objectiu. Però ella se sent alliberada: «Ningú es fiava de mi. Em van anul·lar com a policia i ara emprendré una nova vida al país dels meus somnis».

*Font: https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20221110/marta-primera-mosso-d-esquadra-78370808

About AILMED (574 Articles)
L'Associació per la Integració Laboral - Mossos d'Esquadra amb Discapacitats (AILMED), defensa la integració laboral amb igualtat i sense discriminació dels mossos/es d'esquadra que tinguin una discapacitat sobrevinguda perquè puguin realitzar altres funcions dintre del cos o en altres llocs de l'administració.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: